Let her go

L'Auró i jo, fem el sopar. I esperem, enyorats, a la Carlota que ha marxat a compartir el seu amor per la vida i el yoga. La deixem anar. Sabem que sempre tornaràs.

Tornar a casa

Jo arribaré a casa
per aquest camí abrupte
que em causa desamor
perquè crec en el que sento
i crec que és innegable
i crec que està més viu que mai.

Sé que l’amor em portarà a casa
i que només cal deixar anar
el meu do d’estimar, ara ha caigut
el vel de la infantesa
que amaga l’ànima sota el llamp
dels aplaudiments forans.

Torno cap a la bombolla
d’on vaig caure el dia que vaig pensar
que jo era més gran que el meu ser
que estava més viu com més visible era
i que l’amor se sosté amb l’admiració
pròpia, aliena i efímera.

Torno cap a la bombolla
on vaig renéixer de debò
amb el meu amor etern i els nens
torno a casa perquè crec
en la bombolla i el seu poder
vital, en mi i el meu amor.

Mig tu i mig jo

mig tu i mig jo
mig i mig
un i un
lliures
que junts fan un
i mig i mig
que fan tres
t'estimo C
t'
(des d'amsterdam
des d'arreu on sigui
arreu on siguis)

Part del bosc

Regiro cercant les idees magnètiques que s’atreuen i rodolen juntes seguint el camí que serpenteja entre els arbres. De tant en tant m’aturo a descansar sobre una roca des d’on puc recollir branquetes de terra i trencar-les en trossets petits. A vegades, damunt d’un turó, m’estic dret mirant el dibuix de la vall entre muntanyes i els tons diferents dels arbres que expressen les diferents maneres de ser tots parts d’una gran família sota el cel. I un cop només, vaig dormir entre arrels al peu d’un gran desmai que va aturar el temps dins la seu càlid escafandre. La senzillesa del món potser es troba dibuixada per l’alè que mou un cabell, en la brisa que acarona les fulles o en una llesca de pa de mig, un bon tros de xocolata i el repte impossible de fer coincidir l’últim tros de pa amb el darrer bocinet de xocolata. Regiro cercant les idees magnètiques perquè a vegades no tinc prou paciència per esperar-les escoltant els ocells o perquè a vegades em sembla que no tinc prou valor per quedar-me callat i reconèixer que ja formo part del bosc.

L’arribada dels bisons

que el gran esperit m’aculli a la seva mà
i amb una llàgrima em renti la pols dels cabells
i amb una branca dibuixi els cicles del món
que el gran esperit s’endugui els núvols
i el sol passi la mà sobre la praderia
així les ferides dels pares no siguin les dels fills
que el gran esperit escolti el meu cant
i celebri amb mi l’arribada dels bisons
que siguem un de sol cavalcant el vent

La forma més agradable de tocar fons

Acompanyat de lluny per deixar prou espai per enfonsar-se i netejar, a llàgrima viva i fàcil, amb el moc pendolant, el rictus estirat i la fluixera a les cames. Quan de temps feia que no em deixava anar d’aquesta manera? Quina va ser l'última vegada que vaig plorar com plora un nen, sense guardar-se res? Perquè resulta tan revelador vessar pels ulls el dolor de l’ànima?
Els nens investiguen si el que passa realment és que el papa plora i treuen el nas a la cuina: el papa plora. El papa traspassa. El papa s’entrega a l’emoció, la reviu i així la traspassa. Gràcies! A tot i per tot. A tots. I sobretot a tu amor per la teva enteresa davant les veritats més difícils d’acceptar i la visió clara i sana del camí a seguir.

La renúncia d’en Durí

Moltes vegades hem parlat amb la Carlota de quan amb només 9 mesos vam deixar l’Ot a l’escola bressol La Fontana, a Gràcia, quant vivíem a Barcelona. Segur que hi ha molts pares que no tenen més remei que deixar el fill a l’atenció d’un altre, per feina, per creences, per por o perquè és el que fa tothom. Nosaltres vam deixar l’Ot a La Fontana perquè estàvem aterroritzats i ens sentíem còmodes i segurs seguint el corrent, perquè el nen creixia i amb ell la nostra angoixa sobre la seva educació. Fiiiiiiiuuuuu! De fet no teníem enlloc on dur-lo perquè ens havia passat per alt el termini d’inscripcions mentre ens el miràvem ser un nadó i créixer moltíssim cada dia. També hi havia el factor de què en alguns llocs ens demanaven fins i tot 500€ al mes i a nosaltres ens semblava un míssil directe a la nostra línia de flotació.


L’últim recurs, i molt desesperat, era l’escola bressol pública amb les seves places per sorteig i les seves quotes de rebaixes. Ens va tocar, recordo llegir la llista de nens acceptats penjada en un Din A4 a la porta de l’escola, i quan vaig veure-hi l’Ot creure en el Déu dels meus avis, i potser dels meus pares, durant una mil·lèsima de segon. La Carlota ja estava quasi convençuda i quasi resignada a quedar-se el nen un any a casa i esperar el curs vinent, quan de sobte vam haver de rendir-nos al miracle i al missatge en MAJÚSCULES de l’Univers: l’Ot aniria a La Fontana. Era perfecte perquè així nosaltres salvàvem la nostra economia d’autònoms, ja que la Carlota tornaria a treballar. Era perfecte perquè així nosaltres podíem fugir mentalment del canvi radical de vida que ja estàvem experimentant. Era perfecte perquè així nosaltres després de l’encantament hormonal de l’embaràs, part i puerperi tornàvem a ser altre cop ciutadans en comptes de persones. Era perfecte.


Amb 9 mesos vam començar la nostra rutina sàdica diària de portar el nen al cole de bebès, i abandonar-lo allà amb altres nens abandonats per així no veure’l ni saber res d’ell durant les hores que el sol escalfa més i les coses creixen. Potser a algú li sembla exagerat. O creu que els nens menors de 3-4 anys necessiten socialitzar-se. Jo crec que no. Crec que un bebè de 9 mesos si el deixes en un lloc on no hi ha ni la mare ni el pare, se sent sol i es resigna a ser abandonat. Vam fer això durant dos anys. El primer el duia la Carlota que treballava a prop, i el segon, amb la Carlota embarassada de l’Aran, el duia jo. Recordaré tota la vida que aquell curs el vam començar agafant el bus del barri per tardar 7 minuts i mig en arribar, i el vam acabar creuant Gràcia a pas de nen curiós, passejant embadalits amb totes i cadascuna de les coses del món i fent cada dia un itinerari diferent oberts a improvitzacions, i freqüents pauses als parquets i a les places. Segurament aquests matins contemplatius, començant a treballar cada dia més tard, van col·laborar en la seva mesura a treure l’Ot de La Fontana i marxar a viure a Valldoreix, on vam descobrir el projecte d’educació lliure Moixaina i el nostre món va fer un giravolt.



Avui he explicat una de les meves històries a l’Ot. Les seves preferides són les Les Aventures d’en Yusuf i en Javé, dos nois del desert que són amics i viuen aventures i baralles arreu del planeta. Són aventures amb l’estructura de l'Equipo A, o sigui la de conte clàssic: nova aventura en un paratge exòtic o singular, algú que necessita ajuda, uns herois disposats a tot, perills diversos, batalla final violenta i sangonosa, i per acabar triomf espatarrant. Fins i tot a vegades no em puc reprimir el ‘i en el següent episodi’ amb alguna cosa que se m’acudeix amb l’eufòria de la sang, la victòria i l’èxtasi de la violència.


Sempre faig servir els meus referents com Conan el Barbaro, El Capitán Trueno, El Príncipe Valiente, Indiana Jones… Des de fa uns mesos, en Yusuf i en Javé tenen un company de viatge que es diu Durí, que és un home-mono que té escames però també és pelut, alt i fort, i porta una massa enorme com el martell de Thor. Tots tres han derrotat el mag que hipnotitzava, El Déu Serp i el seu exèrcit subterrani, i el terrible Yeti del país del gel, entre molts d’altres enemics ferotges. Cadascú té les seves qualitats, en Yusuf és molt àgil amb les dues espases que porta a l’esquena i en Javé és un talent disparant una o dues fletxes amb l’arc. Quan juguen, l’Ot és en Yusuf i l’Aran en Javé. En Durí és la força bruta i descontrolada, i aquest paper queda reservat per a mi.


A l’aventura d’avui, en Durí ha comunicat als seus amics que abandona les aventures perquè s’ha enamorat d’una dona-mona escamada que es diu Nerea. Tots tres han salvat avui el seu poble de la tirania d’un rei autoproclamat i del seu exèrcit marcial, i en Durí, protegint la seva estimada, ha decapitat el rei amb dues destrals. La renúncia d’en Durí ha sigut per l’Ot la pitjor de les notícies possibles i s’ha entristit tant que ha estat plorant més de 20 minuts. Però per integrar i treure tot aquest dolor ha necessitat desfogar-se a través de la ràbia, la negació i l’agressivitat. Els reis d’orient, que són molt savis, els hi van portar un sac de boxa infantil on descarregar les adrenalines espontànies i les latents. La Carlota primer i després jo hem acompanyat l’Ot mentre netejava l’abandó d’aquesta forma. Nerea de merda! Doncs la canvies! Canvies la història! Jo vull que continuï! Jo vull en Duríííííí!
 Que hagi escollit un personatge que jo m’he inventat, i que jo he decidit enamorar i apartar-se del camí d’aventures d’en Yusuf i en Javé, em commou i em fa veure com de profundament arribem dins dels nostres fills amb tot el que fem, i que d’això se’n diu vincle i és com una planta que hem d’observar, cuidar i respectar cada dia.